El 3,5% de les dones majors de 40 anys pateixen un trastorn de conducta alimentària
Quan pensem en els Trastorns de la Conducta Alimentària sovint ens ve al cap la imatge d’una persona adolescent, però la realitat és molt més complexa i abraça d’altres etapes vitals que sovint passem per alt. Recentment, en el marc de les XVI Jornades Estatals de Psicologia contra la Violència de Gènere, la Dra. Núria Jaurrieta, coordinadora de la UIR-TCA, va tractar sobre una realitat poc visibilitzada: el risc de patir un TCA durant la perimenopausa. Actualment, un 3,5% de les dones majors de 40 anys pateixen un TCA i entre un 20% i un 30% presenten conductes desordenades amb el menjar.
Una “tempesta perfecta” de canvis i pressions
La perimenopausa no és només una transició física, és un període on el risc de recaure o debutar amb un trastorn alimentari augmenta significativament. La Dra. Jaurrieta la defineix com una “tempesta perfecta”. Per una banda, hi ha els canvis biològics: les alteracions hormonals impacten en l’ansietat, l’insomni i el metabolisme. Per l’altra, coincideix amb un pic de pressió vital: la cura de pares dependents, la marxa dels fills o crisis de parella. A tot això s’hi suma el que la doctora descriu com a violència simbòlica: una pressió social i estètica que invisibilitza la dona madura i l’empeny a mantenir un cànon de bellesa juvenil impossible de sostenir.
L’autoexigència com a mecanisme de control
És en aquest escenari on apareix l’autoexigència internalitzada. Es tracta de creences rígides on el valor personal es posa en el rendiment o en la capacitat de “poder amb tot”. Quan una dona sent que perd el control sobre la seva vida o els canvis del seu cos, pot buscar refugi en el control rígid de l’alimentació. A diferència de les joves, aquí el trastorn sol viure’s amb molta més vergonya i silenci, sovint amagat rere un augment de l’exercici físic compulsiu o comparacions constants amb versions prèvies d’una mateixa.
El camí cap a la recuperació
Afortunadament, l’abordatge terapèutic actual és esperançador i multidisciplinari, implicant psicologia, psiquiatria, inferemeria, ginecologia i nutrició. Alguns dels objectius terapèutics a abordar en aquesta etapa son:
- Reduir l’autoexigència i la crítica interna: Treballar la compassió per sobre de l’autoexigència castigadora. Afavorir la normalització i acceptació dels canvis corporals. Treballar la regulació emocional i la reestructuració cognitiva de pensaments disfuncionals, així com els aspectes identitaris i de rol. Restablir patrons alimentaris regulars i adaptatius.
- Reconciliar-se amb el mirall: Utilitzar tècniques d’exposició gradual (amb fotografies o roba) per normalitzar els canvis del cos.
- El cos com a història: Aprendre a veure el cos no com un objecte estètic, sinó com un vehicle ple d’història, funcionalitat i experiència.
- Teràpia narrativa: Revisar el projecte vital, fer el dol per l’etapa que acaba i definir nous valors de futur.
“Algunes de les tècniques dels models de la teràpia cognitiuconductual adaptada, la teràpia d’accpetació i compromís (ACT), mindfulness o teràpies basades en el trauma, han demostrat ser eficaços, també”, assegura la Dra. Jaurrieta.
La perimenopausa és un repte, però també una oportunitat per aprendre a cuidar-se des de la compassió. Saber manejar la comparació social a través de les XXSS i fer front a la pressió estètic pot resultar complex. Com recorda la Dra. Jaurrieta, davant de símptomes de desbordament, demanar ajuda no és un signe de debilitat, sinó el primer pas per recuperar la qualitat de vida.