En moltes famílies, el moment en què una persona gran comença a mostrar problemes de memòria, confusió o dificultats per seguir el ritme del dia a dia genera una gran preocupació. Sovint, el primer pensament és la demència. Però no sempre és així. Hi ha una situació anomenada pseudodemència que pot semblar una demència, però que en realitat té un origen diferent i, sobretot, té tractament i pot millorar.
Què és la pseudodemència?
La pseudodemència és una entitat que es va descriure als anys seixanta per referir-se a persones, sobretot en l’etapa final de la vida adulta o edat avançada, que presenten quadres clínics molt semblants als d’una demència —com pèrdua de memòria, dificultats d’atenció, lentitud mental o cansament— però que en realitat no tenen una malaltia neurodegenerativa.
En la majoria dels casos, aquests símptomes estan relacionats amb un trastorn depressiu o un altre problema de salut mental. La gran diferència amb una demència “real” és que la pseudodemència no és irreversible ni progressiva: amb el tractament adequat, la persona pot millorar de manera significativa.
«Una de les diferències més importants és que, com bé remarca el caràcter descriptiu del nom (pseudo-demència) aquesta imitació clínica no té el caràcter irreversible i progressiu que té una demència veritable, sinó que el seu pronòstic és més favorable, considerant la clínica reversible», explica Ariadna Busquets, resident de psiquiatria de la Fundació Hospitalàries Martorell
Per què costa tant de diagnosticar?
Un dels grans reptes és que, tant per als professionals com per a les famílies o l’entorn de la persona, els símptomes poden ser pràcticament iguals als d’una demència veritable. «Podem trobar pèrdues de memòria, dificultats atencionals, alentiment, cansament….» Però en el cas de la pseudodemència, sovint destaca el patiment que expressen aquestes persones: expliquen que no entenen què els està passant, que els canvis hagin aparegut de manera ràpida i que, en molts casos, hi ha situacions d’estrès o vivències difícils al darrere que les han conduït a un estat depressiu. Aquest malestar emocional, però, no sempre es manifesta de manera clara ni es pot expressar amb paraules, com passaria en altres etapes o moments de la vida.
Tal i com explica Busquetes, Aquesta manera atípica de manifestar-se la depressió és especialment freqüent en la gent gran i és un dels motius pels quals el diagnòstic pot resultar més complex. Aquesta dificultat no només afecta els professionals, sinó que també genera molt patiment i incomprensió dins les famílies. I no és per manca d’estima o dedicació per part dels cuidadors, sinó pel desconeixement de com es pot expressar el dolor emocional en les persones grans, que sovint no segueix els patrons que esperem o sabem reconèixer.
El paper de les famílies: observar, escoltar i acompanyar
Per a les famílies, aquesta situació pot esdevenir profundament desgastant. La incomprensió, el cansament emocional i, sovint, un sentiment de culpa persistent s’instal·len en el dia a dia. És fonamental entendre que aquest patiment no neix d’una manca d’estima ni de compromís, sinó del desconeixement de com el dolor emocional es manifesta en la vellesa, sovint de manera silenciosa, confusa i difícil d’interpretar.
L’acompanyament quotidià no és només important: és essencial. Escoltar amb atenció i constància permet detectar canvis subtils que poden passar desapercebuts, però que són clau per comprendre què està succeint i per ajudar els professionals sanitaris a descriure i valorar correctament l’evolució del quadre.
Malgrat la dificultat d’identificar què està passant, ser-hi de manera continuada permet observar petits senyals d’alerta: una desorientació més freqüent, dificultats amb receptes que abans dominaven, un augment de les queixes de salut, una necessitat reiterada d’anar al metge quan abans no era habitual, o una retirada progressiva de la vida social i afectiva. Aquests canvis aparentment menors en la conducta o en el caràcter poden ser indicadors clars que alguna cosa s’està trencant en el benestar emocional de la persona i que necessita ser escoltada i atesa.
Té solució? La bona notícia
Sí. La pseudodemència és reversible en molts casos. Amb paciència, comprensió i el tractament adequat del trastorn psiquiàtric acompanyant, la persona pot recuperar part o gran part de les seves capacitats.
El tractament acostuma a incloure:
- Valoració i seguiment per part d’un/a professional de la salut mental (psiquiatre o psicòleg)
- Tractament farmacològic, si és necessari
- Acompanyament multidisciplinari
- En alguns casos, valoració neurològica per descartar altres patologies i fer un seguiment a llarg termini
Les persones grans no sempre poden expressar el que senten com nosaltres esperaríem. «Potser no poden expressar el seu dolor amb llàgrimes, i el que els surt és una queixa cognitiva o una aparent pèrdua de capacitats. Però el rerefons és el mateix: un crit d’ajuda davant d’un patiment emocional profund, sostingut i sovint silenciat. Ser-hi, escoltar sense presses, acompanyar amb constància i, sobretot, estimar i cuidar amb paciència no és només un gest de suport, sinó l’element més important per al seu benestar i també per al de les persones que estan al seu costat», afirma Busquets.
Entendre la psicodemència és el primer pas per ajudar.