Primer resident de psiquiatria del centre i únic cap d’estudis de la seva història, repassa una trajectòria marcada per la vocació, la docència i el compromís amb la salut mental.
Després de més de vint anys de dedicació i compromís, el Dr. Fernando Boatas posa punt final a la seva etapa com a cap d’estudis de la institució. La seva trajectòria a la Fundació Hospitalàries Martorell va començar com a primer resident de psiquiatria i ha estat, fins ara, l’únic cap d’estudis que hem tingut. Per això la seva trajectòria ha estat decisiva en el desenvolupament i la consolidació de l’activitat docent de la institució.
- Què recordes de la teva experiència com a primer resident de psiquiatria a Martorell? Com era el centre en aquell moment?
Va ser ja fa molts anys. El que llavors s’anomenava Centre Neuropsiquiàtric del Sagrat Cor era lloc imponent a la carretera Nacional II, un edifici que havia vist moltes vegades de camí cap al poble dels meus pares, a Osca. L’entrada, molt més propera a la carretera que ara, estava flanquejada per arbres altíssims que ocultaven una mica el seu interior. Per a molta gent, era el «manicomi» de Martorell.
Recordo el primer dia com si fos ahir: la rebuda del Dr. Alfredo Rego al seu despatx senyorial, la primera visita als pavellons, la simpatia natural de les Germanes Hospitalàries, el contacte amb pacients ingressats en unitats de psiquiatria per primera vegada… Sincerament, sentia felicitat. Es feia realitat el meu somni de ser psiquiatre i tenia la fortuna de començar la meva formació en un lloc extraordinari.
El Centre em va sorprendre per la seva modernitat. Les instal·lacions havien estat pensades des d’una mirada molt allunyada dels estereotips manicomials: espais amplis i lluminosos, jardins preciosos on, els dies festius, no era estrany veure-hi parelles fent-se les fotografies del casament, edificis amables i molt ben mantinguts. A tot això s’hi afegia un equip de professionals amb idees modernes per l’època, que el Dr. Rego havia sabut reunir al voltant del seu projecte hospitalari.
- Quan vas saber que volies dedicar-te a la psiquiatria? Va ser una decisió vocacional? Va sorgir arran d’una experiència concreta o va ser un descobriment progressiu?
Sona tòpic, però sempre em va atreure la ment, el pensament, el món intern que tots i totes portem al cap… Sempre se sol dir que la Psiquiatria és una especialitat mig científica i mig humanista. Així va ser en el meu cas: la natura, la biologia, la ciència… em van portar a Medicina. I suposo que les lectures adequades, la curiositat filosòfica per la ment i el fet que Freud encara estigués de moda van crear el caldo de cultiu perquè, sent alumne de segon de Medicina, assistís a les classes de Psicologia Mèdica (una d’aquelles assignatures que s’anomenen «maries», les que gairebé no interessen a ningú i que s’han d’aprovar i prou) i hi quedés atrapat. I aquí segueixo, atrapat.
- Va haver-hi persones referents o moments que marquessin la teva formació inicial?
Sens dubte, i els citaré com una alineació: en el número u, Alfredo Rego, que pocs anys abans, com a membre de l’equip de Julian de Ajuriaguerra, havia estat considerat un dels dos psiquiatres espanyols més prometedors (l’altre era Julian Guimón, que després seria catedràtic al País Basc).
A Psiquiatria de Dones, el Dr. Daniel García Tarafa, que s’havia format a la prestigiosa Clínica Bel-Air de Suïssa i havia exportat aquí la revolucionària idea de la clínica oberta, amb les portes dels pavellons sempre obertes.
A Psiquiatria d’Homes, Javier Sánchez de Vega, un psiquiatre de Salamanca, humanista, savi, prestigiós en les xarxes psicoanalítiques espanyoles i que aplicava cada dia a la seva unitat la seva tesi doctoral sobre els ambients terapèutics.
Al que avui seria Rehabilitació, Maria Martínez-Sierra, una divertidíssima gallega que havia passat anys a la Clínica Universitària de Heidelberg (sí, la de Kraepelin), sent la primera dona psiquiatra espanyola que hi van acceptar.
I un altre geni, Jaume Nin, un dels homes més intel·ligents que he conegut, que va posar el primer maó (i un centenar més) de la Unitat de Psicogeriatria de la qual avui tots ens sentim orgullosos.
Pujat a les espatlles d’aquests gegants, un petit com jo només podia créixer.
- Has estat el primer resident i l’únic cap d’estudis de la història de la Fundació Hospitalàries Martorell. Què ha significat per a tu créixer professionalment al mateix lloc on vas començar?
Al futbol hi ha un reconeixement virtual que es va posar de moda a Anglaterra i que després es va estendre a altres països: el One Club Man, que premia de manera honorífica aquells jugadors professionals que desenvolupen tota la seva carrera en un mateix club. Sembla mentida, però n’hi ha molt pocs. Aquí, a Espanya, alguns de l’Athletic Club, alguns del Barça, poquíssims… Tots diuen el mateix quan els pregunten què significa haver crescut i haver continuat al lloc que els va veure «néixer» professionalment: sentit de pertinença.
No és ni bo ni dolent; hom pot créixer igualment anant d’un lloc a un altre, adquirint noves experiències i afrontant nous reptes. Però cadascú és com és, i els meus vincles van ser forts des del principi, i aquesta casa es va convertir en casa meva. Hi ha hagut ocasions, algunes de molt temptadores, d’explorar altres terres, però sempre acabava fent cas al cor, que em deia que aquesta era casa meva, i també a la raó, que em deia exactament el mateix, però d’una manera més analítica i assenyada.
- Quins han estat els moments més destacats del teu recorregut com a cap d’estudis? Què et va motivar a assumir aquest rol?
Sens dubte, des del començament, quan, sent un novell acabat d’especialitzar, el Dr. Rego em va encarregar la tasca de ser cap d’estudis i responsabilitzar-me de la formació dels residents. Tot un orgull i una gran responsabilitat: vetllar perquè els nous residents rebessin una formació, com a mínim, semblant a la que jo havia rebut.
Va caldre crear una estructura docent més adaptada als nous temps, complir les exigències que anaven incorporant-se als programes estatals de formació i tenir cura dels residents en aspectes que anaven més enllà de l’àmbit estrictament acadèmic.
D’aquella etapa me’n sento satisfet, així com d’algunes decisions que encara avui tenen continuïtat. Per exemple, els dimecres docents dels residents. Va ser una idea que l’hospital va acceptar i que, per a l’època, va resultar revolucionària: un dia sencer de la setmana dedicat exclusivament a la formació. O també el premi anual al millor resident en la presentació de sessions, que porta el nom d’Alfredo Rego, en un merescut homenatge.
I és inevitable destacar la creació de la Unitat Docent Multiprofessional, que va fer possible que, a més de metges psiquiatres, ens acreditessin per formar especialistes en Psicologia Clínica i Infermeria de Salut Mental. Això ens va obligar a dotar-nos definitivament d’una estructura docent sòlida i a incorporar tres professionals que esdevindrien les tutores responsables de cadascuna d’aquestes especialitats: Francesca Amores, Maria Plana i Àgueda Solivellas.
I aquí hi ha un altre motiu de satisfacció: totes tres havien realitzat la seva especialització a la nostra Unitat Docent… i totes tres continuen aquí.
Cada resident que s’ha quedat al nostre centre és, per si mateix, un motiu d’orgull. Però també ho són molts dels que han passat per aquí i que avui dirigeixen unitats, coordinen programes o exerceixen com a professors universitaris. De tots ells me’n sento orgullós i mantinc contacte amb gairebé tots.
- En el teu discurs de comiat vas animar els residents a “no deixar mai de ser curiosos” i a utilitzar els “superpoders” adquirits durant la formació. Què volies transmetre exactament amb aquest missatge? La curiositat ha sigut un eix important en el teu desenvolupament com a psiquiatre?
Ni més ni menys que això mateix: ser curiosos i curioses, permetre que la meravellosa i desconcertant ment humana, amb les seves infinites vicissituds, ens continuï sorprenent. Perdre aquesta fascinació, aquest interès per saber i per entendre…, ens elimina de l’equació.
Deixem de ser allò que som (científics humanistes) i qualsevol intel·ligència artificial o avatar ens pot substituir amb un rendiment superior.
No n’hi ha prou amb acumular informació. Emmagatzemant dades sempre serem superats: primer pels llibres, ara per les màquines… Però aquesta fascinació i aquest interès, aquest desig de saber, de descobrir, d’aplicar… i, al capdavall, d’ajudar a curar l’altre, són genuïns.
Els superpoders són precisament això: tornar a allò que és humà. El desig de saber, la il·lusió de descobrir, la satisfacció d’ajudar, l’esforç de cuidar, la convicció de millorar dia rere dia… Aquestes són les qualitats extraordinàries dels futurs psiquiatres.
- Creus que ha canviat la psiquiatria des que vas començar fins avui?
Sí, molt, i no només els paradigmes científics, que canvien a mesura que la ciència avança, descobreix, prova o refuta hipòtesis.
Ha canviat la societat, ha canviat la manera d’entendre el patiment humà, de sentir-lo, d’expressar-lo i de buscar-hi solucions… Això ha estès la frontera de la psiquiatria cap a aspectes molt humans, però poc patològics: ara parlem de patiment, malestar, insatisfacció… i ens inventem noms que «psiquiatritzen» tot això, com ara la «desregulació emocional». Així, la Psiquiatria s’ha anat desvirtuant.
I també ha canviat en altres aspectes socials. Afortunadament, hem guanyat en drets, en reconeixement de l’individu com a ésser pensant i capaç de decidir. Tot allò que envolta el projecte Quality Rights n’és l’epítom.
- Com t’agradaria que fos el futur de la psiquiatria des del punt de vista laboral? Quins reptes creus que afrontarà la nova generació de professionals?
Tema delicat… desgraciadament, hi ha dos discursos que no semblen anar de bracet: el social i el políticoeconòmic.
La salut mental és un bé fonamental, però està en perill. Sigui per la manca de referents, per les exigències del dia a dia, pel clima o perquè cada vegada llegim menys…, la realitat és que som una societat cada cop més fràgil, que necessita molta ajuda psicològica. Això ho sabem tots, ho saben els responsables polítics i ho veiem cada dia a les nostres consultes, a les escoles i a les famílies. Les consultes de salut mental desbordades i el creixent malestar infantojuvenil en són una prova evident.
Però hi ha la qüestió econòmica… Per posar remei a aquesta situació calen recursos, és a dir, diners. I aquí sembla que el discurs va per un altre camí. Sí, òbviament, hi ha recursos, i fins i tot n’hi ha més que abans, però continuen sent insuficients.
L’educació i la sanitat, i m’atreviria a afegir-hi la seguretat, haurien de ser la màxima prioritat de la inversió pública. Una societat educada, sana i segura ja trobarà la manera de desenvolupar tota la resta. Però per aconseguir-ho calen professionals sanitaris, mestres i agents de seguretat ben tractats i dotats dels recursos necessaris per exercir la seva tasca.
La situació actual de la sanitat, i no només de la salut mental, és que no cobreix ni de bon tros tot allò que hauria de cobrir i continua funcionant, en gran part, gràcies a l’esforç i a la vocació dels professionals. Les noves generacions no estaran disposades a acceptar això, i probablement fan bé. Ara mateix tenim vagues sanitàries i mobilitzacions docents: no acceptaran la precarietat en què la meva generació va aprendre a treballar.
I al final de la cadena, qui ho pateix és l’usuari. Parafrasejant Shakespeare, aquí comença el dolent; després, ve el pitjor.
- Si poguessis parlar amb el Fernando resident de fa dècades, què li diries?
Mmm… res. No soc partidari de canviar coses del passat. Quan vaig encertar, en vaig recollir els fruits; quan em vaig equivocar, vaig aprendre dels errors.
En aquell hipotètic viatge en el temps en què el jo del futur digués al meu jo del passat: «No, així no ho facis, que a la llarga te’n penediràs», potser li hauria fet cas i, qui sap, m’hauria perdut tot allò que m’ha portat fins aquí. I no tinc cap garantia que el resultat hagués estat millor.
Potser hauria perdut tot el que he viscut, tota la gent interessant que he conegut… o potser no. Prefereixo no córrer aquest risc. Estic content amb la meva vida professional.
- Com t’agradaria que et recordessin els residents i companys?
N’hi hauria prou que se’ls hi escapés un somriure franc. Ja seria tot un luxe.
La trajectòria del Dr. Boatas a la Fundació Hospitalàries Martorell deixa un llegat que va molt més enllà de la seva tasca com a cap d’estudis. El seu compromís, la seva manera d’entendre la professió i la seva passió per la psiquiatria han deixat empremta en tota una generació de residents i en la història docent de la institució.