Autor: Juanma Pérez
Hi ha projectes que neixen en una reunió i d’altres que ho fan a partir d’una convicció compartida. La Unitat Oberta de Salut Mental de la Fundació Hospitalàries Martorell pertany a aquest segon grup.
El 9 d’abril de 2025 va començar un camí que va reunir professionals de diferents disciplines al voltant d’una idea senzilla de formular, però complexa de construir: oferir una atenció més humana, centrada en la persona i alineada amb els valors de recuperació i autonomia que inspiren la salut mental moderna.
Per encàrrec de la Direcció, un grup de treball liderat per Tomàs Castelló i Juan Manuel Pérez Horcajo va iniciar una profunda reflexió sobre com convertir aquest objectiu en una realitat. Durant mesos es van succeir reunions, debats, acords, discrepàncies enriquidores i moltes hores de treball compartit. Lluny de buscar solucions ràpides, el grup va decidir avançar amb prudència, analitzant cada pas i anticipant cada risc.
«L’objectiu no és només obrir portes, sinó construir un model basat en la confiança, l’autonomia i la corresponsabilitat.»
El model pretenia evitar que persones amb capacitat per beneficiar-se d’un règim més obert haguessin de romandre en unitats amb un nivell de restricció similar al de pacients que, per la seva situació clínica, requereixen mesures de supervisió més intensives.
Es van estudiar experiències d’altres centres, com l’Hospital Emili Mira o l’Hospital Universitari de Bellvitge; es va aplicar la metodologia LEAN i es va desenvolupar una exhaustiva anàlisi AMFE per identificar els possibles riscos associats a un model de portes obertes. L’equip va abordar qüestions tan sensibles com el consum de tòxics, les conductes autolesives, la vulnerabilitat sexual, les sortides no autoritzades o la protecció de la privacitat, sempre amb un objectiu clar: trobar l’equilibri entre seguretat i llibertat.
Però el projecte no tractava únicament de gestionar riscos. També parlava de confiança. D’aquesta reflexió va néixer un contracte terapèutic concebut com un compromís mutu entre la persona usuària i l’equip assistencial. Un document que simbolitza una idea fonamental: la recuperació és un procés compartit en què la persona ha de poder assumir un paper actiu i protagonista.
«La recuperació és un procés compartit en què la persona ha de poder assumir un paper actiu i protagonista.»
A mesura que el treball avançava, el grup va anant definint un model organitzatiu innovador. La proposta original preveia reorganitzar les unitats d’aguts en funció de la complexitat assistencial i no exclusivament del diagnòstic, reservant espais específics per a aquells pacients amb un menor nivell de risc i una major capacitat per beneficiar-se d’un entorn més obert i autònom.
Ben aviat va quedar clar que obrir portes exigia també obrir noves oportunitats d’acompanyament. L’autonomia necessita suport, presència i activitats amb sentit terapèutic que donin valor a la sortida més enllà del simple oci o del temps lliure. Fruit d’aquesta reflexió va sorgir la proposta d’incorporar una figura d’integració social, una necessitat que es va acabar materialitzant amb l’arribada de Julia Navarro, que actualment desenvolupa el programa en coordinació amb Xavier Anta, terapeuta ocupacional de l’àrea de salut mental.
Després de mesos de treball, el projecte va ser presentat als equips assistencials del centre pel mateix grup de treball transversal d’aguts. Tot estava preparat per iniciar la fase següent. Tanmateix, la realitat assistencial va obligar a introduir ajustos. La marxa de dos psiquiatres de l’àrea d’aguts va fer impossible desplegar íntegrament el model dissenyat pel grup.
«Trobar l’equilibri entre seguretat i llibertat ha estat un dels grans reptes del projecte.»
Lluny d’aturar el projecte, aquesta dificultat va impulsar una adaptació intel·ligent. En lloc d’esperar que les condicions fossin perfectes, es va optar per posar en marxa una versió híbrida que permetés començar a avançar sense perdre tota la feina realitzada.
Actualment, el programa d’Unitat Oberta ja és una realitat. Cada matí, durant la reunió clínica interdisciplinària, es valoren les persones que poden beneficiar-se d’aquest model. Un cop consensuada la seva inclusió, reben informació sobre el programa, se n’informa les famílies i es formalitza la participació mitjançant la signatura del contracte terapèutic.
Tot i que la reorganització completa de les unitats haurà d’esperar fins que es recuperi l’estructura mèdica prevista inicialment, l’esperit del projecte ja és present en el dia a dia. La Unitat Oberta funciona gràcies al compromís de professionals de diferents disciplines que comparteixen una mateixa visió: oferir una atenció més propera, més respectuosa i més orientada a la recuperació.
Perquè, en realitat, aquest projecte mai no ha tractat únicament de portes. Ha tractat de confiança davant del control, d’autonomia davant de la dependència i d’acompanyar les persones des de les seves capacitats i no només des de les seves dificultats. Potser aquí rau el seu valor més gran: recordar-nos que, de vegades, la innovació més important no consisteix a construir alguna cosa nova, sinó a trobar una manera diferent de cuidar.
«Acompanyar les persones des de les seves capacitats i no només des de les seves dificultats és l’essència del model.»
Un cop recuperada la dotació de psiquiatres prevista, podrem fer un pas ferm i decidit cap al desplegament complet del model dissenyat pel grup de treball transversal d’aguts.
Com deia Avedis Donabedian: «La qualitat no és un atribut tècnic; és, abans de tot, una relació ètica amb les persones que cuidem. El secret de la qualitat és l’amor.»