Les sales Snoezelen es perfilen com una eina terapèutica beneficiosa en la rehabilitació de persones amb dany cerebral adquirit. A través d’estímuls visuals, tàctils, auditius i olfactius, aquests entorns afavoreixen la connexió sensorial, l’activació neurològica i la recuperació funcional. La intervenció en aquests espais dissenyats per a l’estimulació multisensorial controlada —guiada per professionals especialitzats, com terapeutes ocupacionals o fisioterapeutes— potencia tant les capacitats motores com cognitives del pacient, i es consolida com una teràpia innovadora i humana per a la rehabilitació integral.
Escrit per: Esther Romaguera Bosch, terapeuta ocupacional del Servei de Rehabilitació Física de la Fundació Hospitalàries Martorell
L’origen de la paraula Snoezelen prové de dues paraules neerlandeses: snuffelen, que significa endormiscar, i doezelen, que vol dir impregnar/olorar. L’estimulació multisensorial o Snoezelen va sorgir als anys setanta als Països Baixos de la mà de Jan Hulsegge i Ad Verhul, i des d’aleshores s’ha aplicat a diferents col·lectius. Aquesta eina es regeix per uns principis teòrics: la integració sensorial de Jan Ayres (EUA, anys seixanta) i la basal stimulation d’Andreas Fröhlich (Alemanya, anys setanta).
En els seus inicis, es va començar a utilitzar amb persones que presentaven discapacitat intel·lectual, oferint entorns tranquils amb estímuls bàsics que permetien interactuar amb l’entorn i amb un mateix. Progressivament, aquesta intervenció s’ha estès a altres àmbits com el desenvolupament infantil, les persones amb trastorn de l’espectre autista, el camp de la geriatria, la salut mental i, actualment, el dany cerebral adquirit.
Les sales sensorials, o Snoezelen, són espais adaptats per oferir estímuls sensorials a persones que, per diverses causes, presenten dificultats en la percepció o la interpretació d’aquests estímuls.
En aquests espais, els estímuls són controlats pels professionals; d’aquesta manera, es pot intensificar o disminuir-ne la intensitat. També pot ser la mateixa persona usuària qui els controli, realitzant una acció activa, o bé el professional, si la situació del pacient ho requereix (en etapes de major desconnexió o dependència). L’ús dels diferents dispositius emprats té una justificació centrada en el desenvolupament neurològic i continuen plenament vigents després de molts anys (material vibratori, fibres òptiques de llum LED, miralls que multipliquen l’espai, butaques reclinables o llits d’aigua…).
Aquests espais són segurs i permeten estimular la persona de manera poc invasiva, oferint temps de resposta davant estímuls visuals, olfactius o tàctils, entre d’altres.
Es treballen els cinc sentits bàsics, la propiocepció i el component vestibular.
En les etapes agudes de la patologia, quan el pacient presenta poca connexió amb l’entorn, aquestes sales esdevenen eines favorables per estimular els sentits: olors (amb fragàncies penetrants per estimular l’olfacte), elements amb textures i temperatures diferents per afavorir l’estímul tàctil, fibres òptiques amb llums de colors canviants o sons i sorolls per estimular l’audició. Aquests estímuls són bàsics per reconnectar el cervell.
El perfil de pacient amb dany cerebral adquirit és l’últim en què s’ha integrat aquest tipus d’intervenció, i és important implementar-la com a mesura terapèutica. La riquesa d’aquesta intervenció rau en el fet que no requereix cap condició prèvia, i només se n’exclouen les persones que presenten agitació, inquietud o inestabilitat en el seu estat de salut vital.
Especialment quan es treballa amb persones afectades de dany cerebral, els professionals de la rehabilitació tenen com a objectiu principal la millora motora: aconseguir la màxima capacitat funcional i la major autonomia possible en la realització de les activitats bàsiques de la vida diària (ABVD), o, si no és possible, facilitar al màxim la tasca del personal cuidador.
El treball en aquestes sales permet millorar en el pacient el control del tronc, la sedestació i, si és possible, la bipedestació. L’agafada de les fibres lluminoses o el contacte amb la columna d’aigua permeten entrenar la mà del pacient, treballant la força, la destresa o compensant alteracions sensitives. Agafar, sostenir i mantenir objectes és clau per iniciar el procés rehabilitador. Aconseguir que l’usuari pugui abastar espontàniament una fibra òptica o que el terapeuta li ofereixi per aconseguir l’agarri palmar és essencial en la fase inicial.
És important mantenir un espai amb estímuls, però aquests han de ser controlats, sense sobreestimular, i s’han d’oferir de manera progressiva, observant les respostes del pacient.
Un professional entrenat, com un/a fisioterapeuta o un/a terapeuta ocupacional, és clau per desenvolupar aquesta intervenció.
A través d’aquestes intervencions es busca que la persona respongui activament als estímuls percebuts: pot ser obrir els ulls, seguir un objecte que se li acosta o intentar agafar-lo amb la mà (acció que requereix coordinació òculo-manual), o bé canviar el to postural davant un so o una vibració.
Aquestes dinàmiques també es poden dur a terme a l’habitació del pacient, si aquest ha d’estar encamat o presenta un estat de fragilitat elevada, mitjançant el carro sensorial, en lloc de treballar dins la sala sensorial pròpiament dita.
El carro sensorial
Aquest element és clau per accedir de manera ràpida i immediata. El carro incorpora diversos elements visuals (projector d’imatges, fibres òptiques, material de suport, llum negra…), equip de música i altres dispositius. Es pot utilitzar amb música suau o sons ambientals, com sons de la natura, o bé amb elements vibradors, com la columna de bombolles per estimular la palma de la mà. Seria com una mini representació d’una sala sensorial. Només cal un endoll, i el dispositiu ja és operatiu.
L’ús d’aquests dispositius permet treballar no només l’àrea motora, sinó també les àrees cognitives. La intervenció a la sala Snoezelen és individual, i els beneficis que pot aportar són molt significatius.
