Després de 24 anys com a secretari del Comitè d’Ètica Assistencial de la Fundació Hospitalàries Martorell, el Dr. Miguel Ruiz es jubila. Repassem amb ell la trajectòria d’aquest organisme des del 2002, l’impacte de les noves lleis i el repte constant de garantir la llibertat i els drets de les persones en l’àmbit de la salut mental.
Després d’una llarga trajectòria professional com a psicòleg clínic, formant part de l’Àrea de Rehabilitació en Salut Mental i, posteriorment, al CSMA de Sant Feliu de la Fundació Hospitalàries Martorell, el doctor Miguel Ruiz es jubila. Més enllà de la seva activitat assistencial, en Miguel ha exercit pràcticament un quart de segle com a secretari del Comitè d’Ètica Assistencial (CEA) de la Fundació Hospitalàries Martorell, des de la seva creació. Amb motiu del seu comiat, repassem el camí recorregut per aquest organisme, l’evolució de la bioètica en el nostre àmbit i els reptes viscuts durant aquests 24 anys al comitè.
Ha estat pràcticament un quart de segle –des dels inicis el 2002– exercint com a secretari del Comitè d’Ètica Assistencial de la Fundació Hospitalàries Martorell. Ara que arriba el moment de la jubilació, com recorda la creació del comitè i la implicació i vinculació amb l’organisme?
Tot va començar quan el gerent del nostre centre em va oferir la possibilitat de facilitar-me la participació al Màster de Bioètica de la Universitat Autònoma de Barcelona. Vaig cursar el màster i, paral·lelament, em van oferir la meva incorporació com a secretari del CEA en el moment de la seva creació (al desembre de 2002). Em vaig implicar i vincular amb l’activitat del CEA; això m’ha semblat molt interessant i ha complementat la tasca com a psicòleg clínic al nostre centre. Ha representat un gran aprenentatge.
Per a aquells que no estiguin tan familiaritzats amb el comitè, per què va sorgir realment el CEA l’any 2002 i amb quin objectiu principal es va crear en un centre de salut mental com el nostre?
Si analitzes els valors que fonamenten el Marc d’Identitat de la nostra Institució, un dels valors més destacats és l’actuació assistencial amb criteris ètics en tot moment. Per això, Germanes Hospitalàries, als seus diferents centres, van crear d’una manera incipient fa molt anys els Comitès d’Ètica Assistencial. La reflexió ètica ha tingut, en tot moment, un especial protagonisme en la nostra manera de treballar.
Compaginant la feina com a psicòleg clínic de l’Àrea de Rehabilitació, i posteriorment al CSMA de Sant Feliu, amb la secretaria del comitè, ha viscut de primera mà el dia a dia de la institució. Com ha vist canviar la percepció, la confiança o els dubtes dels companys cap al CEA al llarg de tots aquests anys?
De mica en mica, els companys han anat percebent el CEA com una eina de reflexió i d’orientació al servei dels diferents professionals i dels diferents recursos de la nostra Institució. No només pel seu oferiment per a la presentació de consulta de casos, sinó també per les seves tasques de formació i per l’elaboració de protocols.
En l’àmbit de la bioètica, sorgeixen dilemes completament nous amb el pas del temps o les consultes i problemàtiques continuen sent les mateixes?
Durant els últims anys hi ha hagut canvis legislatius importants, com la llei d’interrupció voluntària de l’embaràs (2010) i la llei d’eutanàsia (2021), que han canviat les regles de joc. També hi ha altres àmbits i unitats assistencials en els quals l’assistència quotidiana no ha canviat, i els dilemes bioètics que es presenten d’una manera habitual continuen sent els mateixos o molt semblants.
Sovint es parla de l’ètica als hospitals generals, de salut física, però el fet de ser un centre de salut mental introdueix una major complexitat? Quina és la particularitat de treballar la bioètica en aquest camp?
Crec que a tots els àmbits assistencials es poden presentar dilemes bioètics. Potser, a l’àmbit de la salut mental i tenint en compte la història de la psiquiatria, ha cobrat una especial importància el respecte als drets dels pacients, la preservació de la llibertat i el desenvolupament de l’empoderament de les persones ateses.
Parla de la preservació de la llibertat. On se situa l’equilibri entre el deure de protegir i cuidar la persona i el respecte absolut a la seva autonomia i moviments?
Aquest és un tema cabdal en l’assistència en salut mental hospitalària. És necessari estudiar cas a cas les restriccions fonamentades en la cura i la protecció de les persones amb capacitats reduïdes. Han canviat els paradigmes que sustenten l’activitat assistencial i, actualment, impera de manera molt clara la necessitat de respectar tots els drets de les persones ateses.
Més enllà de la llibertat, hi ha altres aspectes com el dret a la intimitat, la confidencialitat o l’accés a la informació del propi historial. Quins són els dubtes més freqüents que us arriben a la taula sobre aquests temes?
De manera global, hem de preservar i protegir els drets de les persones que atenem. També és cert que, en determinades situacions i casos concrets, atenent als principis de beneficència i de no maleficència, convé limitar alguns d’aquests drets amb la intenció de perjudicar el menys possible les persones ateses.
La pandèmia de la Covid-19 va suposar un daltabaix en l’organització de tots els centres sanitaris. Com va afectar l’activitat del comitè i quins reptes ètics us va plantejar viure una situació tan extrema?
Es van atendre diferents consultes de casos en relació amb les conseqüències assistencials de les restriccions provocades per la pandèmia. Concretament, sobretot a l’àmbit hospitalari, la vida quotidiana i l’activitat assistencial van quedar afectades. Però, com a altres àmbits, ens vam veure obligats a adaptar-nos.
En una feina on s’avaluen situacions de gran complexitat, quin tipus de casos recorda que hagin generat una major dificultat o un debat més intens entre els membres del comitè?
Potser, alguns dels debats més controvertits s’han produït en relació a la decisió d’interrompre determinats ingressos psiquiàtrics fonamentats en la iatrogènia, o el manteniment dels ingressos per raons relacionades amb la no maleficència, tenint en compte les hipòtesis de possible fracàs després de l’alta.
Els informes que emet un comitè d’ètica tenen un caràcter consultiu i d’orientació. En la pràctica diària de l’hospital, de quina manera ajuden realment al professional que es troba davant d’una decisió difícil? Serveixen per alleujar la pressió d’un equip?
Crec que sí. I així ens ho manifesten sovint els professionals que presenten els casos. Ens agraeixen l’orientació que representen algunes propostes d’actuacions en les quals no havien pensat fins aleshores, i també l’argumentació fonamentada en els principis bioètics en joc.