Xevi Franquesa. A inicis del mes de febrer vam iniciar aquest projecte partint d’una necessitat que observàvem en diferents persones usuàries del Servei de Rehabilitació Comunitària: la capacitat de comunicar-se amb altres companys des de l’observació i facilitant el coneixement de l’entorn social, ampliant la xarxa de suport i disminuint l’aïllament social.
Es tracta de persones amb trastorn mental sever o risc de cronificació, amb dificultats per realitzar activitats a la comunitat, manca o escassa xarxa de suport social i problemes per aprofundir en els coneixements del seu entorn més proper.
La fotografia és una eina eficaç que ens ha permès abordar l’àrea d’autonomia i funcionalitat. Aquesta activitat ens ha possibilitat visualitzar els mons interns de les persones i la generació, mitjançant la creació de projectes artístics comunitaris, d’experiències que enforteixen l’autoestima dels/de les participants, facilitant nous vincles personals que ajudin a la desestigmatització de persones que viuen en risc de desafiliació social.
S’utilitza la fotografia com a eina per informar, expressar, interrogar, emocionar e integrar valors, fomentant l’aprenentatge creatiu per mitjà de l’experiència. Un aprenentatge d’habilitats per a la creació i lectura d’imatges, la comunicació visual, l’anàlisi i la presa de consciència de l’impacte que té la fotografia en l’individu i el seu entorn.
L’activitat s’ha dut a terme un dia a la setmana, prioritzant l’entorn de l’SRC, afavorint el contacte amb la població. En les sessions s’han realitzat dues dinàmiques de treball: les sessions a l’aula i fora d’ella. Les sessions a l’aula han mantingut sempre una mateixa estructura, basada en la revisió de les imatges disparades en la sessió anterior. Les sessions fora de l’aula es basen en el treball per generar un clima de llibertat acompanyada i proximitat, on els participants se sentin motivats per explicar, mitjançant les imatges, tot allò que vulguin.
Aprendre a mirar es pot entendre com una actitud, un compromís personal i un descobriment de la intenció que hi ha darrera la mirada. Aprendre a fotografiar té a veure amb aprendre a escoltar. I, quan un atén, s’obre un món infinit de possibilitats on solament s’ha de posar ordre i anar seleccionant poc a poc. Així, amb l’atenció dirigida cap a la nostra intimitat i cap el món que ens envolta, anem creant imatges que agafen forma i sentit molt lentament.
Durant el temps que hem desenvolupat l’activitat hem observat un procés d’expressió enriquidor, el qual reforça l’autoestima de les persones usuàries i fa del procés creatiu una experiència.
Així, aquest programa rehabilitador ha volgut apropar l’eina de la fotografia a persones i col·lectius que no sempre tenen accés al llenguatge fotogràfic i les quals tenen poca visibilitat en la societat. També ha contribuït que la persona pugui expressar-se reforçant, d’aquesta manera, la seva autoestima i convertint el procés de la creació en una experiència saludable. Així mateix, l’activitat ha permès establir un diàleg, plantejat tant a nivell intern (amb un mateix) com extern (amb l’altre/a i el col·lectiu), i teixir un recorregut de sentiments, pensaments i experiències traduïdes en imatges.
Testimonials
Sóc l’Armando, usuari del Servei de Rehabilitació i estic al taller de fotografia. El monitor de l’activitat ens ha fet dues preguntes a les que contestaré amb molt de gust. La primera: de què t’has adonat fent l’activitat de fotografia?
Bé, he de dir que m’ha sorprès la qualitat de les fotos venint d’algú que no té gens d’experiència en fotografia. Els llocs escollits per capturar les imatges han estat a l’atzar, llocs sense un significat concret per mi, de nostàlgia o alguna cosa per l’estil. Les fotografies, en general, han seguit un patró, podríem dir, angle, lluminositat, distància.
Després de les meves primeres impressions en captar la imatge, les he transformat o, millor dit, hi he afegit alguna cosa, que, aquí sí, podria dir que és personal i que són idees que han anat sorgint a mesura que les relacionava amb inquietuds personals que aparegueren al llarg dels anys.
La segona pregunta que m’ha fet ha estat: com t’has sentit observant l’entorn?
Jo no he deixat que l’entorn m’absorbeixi, més aviat a la inversa, he intentat, mitjançant la fotografia, absorbir l’entorn.
Per acabar dir que han estat unes tardes molt agradables, compartint-les amb altres persones usuàries del Centre.
Altre testimonial disponible en aquest vídeo: