A les aules hi conviuen infants amb perfils neurodivergents i maneres d’aprendre molt diverses, però sovint aquests nens i nenes no disposen d’eines per entendre’s a si mateixos ni als altres. Aquesta absència de referents és el que ha impulsat Judit Argüera a escriure Dins l’escola. 14 contes inclusius, un recull que dona veu a la neurodivergència des de la quotidianitat escolar.
“M’agradaria que els nens i nenes que es vegin reflectits en els contes sentin seguretat, reconeixement i validació, i que comprenguin que la seva manera de ser és única i no és ni estranya ni incorrecta.”
La Judit recorda que, quan era petita, li hauria agradat poder explicar les seves necessitats emocionals i educatives. Per això adreça el llibre als infants, fent-los protagonistes dels contes, perquè se sentin reflectits i validats. El llibre també s’adreça a docents i famílies, oferint-los una eina pedagògica i recordant que les adaptacions “no són luxes ni capricis, sinó essencials”.
Una escola en transició
L’autora considera que l’escola actual es troba en un punt de transició, buscant l’estabilitat entre allò que era i allò que pretén arribar a ser. Defensa que la inclusió real neix de la convicció personal i comunitària, una convicció que percep que va en augment. “M’agrada la paraula inclusió i últimament forma part del meu vocabulari quotidià, però tant de bo arribi un dia en què només hàgim de parlar de conviure, d’entesa social i de comprensió mútua.” Reconeix que el sistema educatiu ha avançat molt en cinquanta anys pel que fa a l’atenció a la diversitat, però que encara no és suficient.
“Ens falta entendre i acceptar profundament que no hi ha una manera estàndard de ser, ni d’aprendre, ni de trobar la calma, ni de concentrar-se.”
El diagnòstic com a punt d’inflexió
Pel que fa a la seva pròpia experiència amb el TEA, explica que al CSMA de Martorell ha pogut posar paraules a “allò que abans eren enigmes sense resoldre després de molts anys d’espera i lluita interna”. Entendre les seves reaccions i saber com gestionar-les ha estat transformador, i un cop coberta aquesta necessitat, ha pogut donar pas a la creativitat dins el seu àmbit com a mestra i com a escriptora.
Explica que els principals reptes que ha afrontat com a docent amb TEA estan relacionats amb la sobrecàrrega sensorial, especialment la llum blanca, el soroll i els moviments constants. A més a més, els canvis inesperats poden afectar el seu benestar: “per a qualsevol persona poden ser molèsties, però per a una persona neurodivergent l’afectació és molt més profunda.”
Argüera explica que encara no ha compartit el seu diagnòstic amb l’alumnat: “ells i elles estan preparats per aquesta conversa, però ho estem nosaltres, com a societat adulta?” Així i tot, afegeix que sent la responsabilitat de contribuir a la difusió i comprensió de les neurodivergències. Aquesta és, diu, la raó de ser del llibre.
A altres persones amb TEA que es plantegin dedicar-se a la docència els envia el següent missatge: “sigueu autèntics, els infants ho valoren molt.” Reivindica que les persones amb autisme necessiten suports, i que aquests han de ser escoltats i valorats. A més, destaca que “un docent amb TEA i amb vocació pot oferir una mirada atípica i molt valuosa sobre el coneixement i les maneres d’accedir-hi, una aportació que pot tenir un impacte incalculable en els infants”.
Més informació, aquí.