Qui som
Què fem
Ciutadania
Professionals
Solidaritat
Comunicació
El testimoni de la Laia, atesa al CSMIJ de Molins de Rei, reflecteix com el bullying pot començar amb burles aparentment “banals” i derivar en situacions d’aïllament, violència i greus conseqüències emocionals. Professionals de la psicologia alerten del paper del silenci i la manca de resposta adulta en la cronificació del problema.
Tot va començar amb burles i riures dels seus companys i companyes, seguits d’estones de soledat durant l’hora del pati. Amb el temps, les agressions que estava patint la Laia a l’escola van anar augmentant.
La Laia, atesa al CSMIJ de Molins de Rei, recorda especialment una vegada que «em van acorralar a un racó del pati on no em podia veure ningú. Em van emvoltar, insultar i colpejar amb un maó». Aquell moment, assegura, la va deixar «sense paraules, només amb plors». A més, els seus amics i amigues van deixar d’estar al seu costat “per no desencaixar” en el grup, fet que la va deixar sense una xarxa de suport.
La por també li impedia explicar aquests episodis de bullying als seus pares, i no va sentir el suport del personal docent, que sovint minimitzava la situació dient que eren “conflictes de nens”. Aquesta repressió emocional va començar a manifestar-se en forma de símptomes físics, fins al punt que li era impossible anar a l’escola.
Finalment, la Laia no va veure cap altra sortida que canviar de centre educatiu. Aquest pas, tot i necessari, va sumar-hi el dol que suposa deixar enrere el seu entorn, el seu barri i començar de zero. La recuperació tampoc va ser immediata; la por, la desconfiança i la invalidació de les seves pròpies emocions persistien. Només amb el suport dels i les professionals i l’acompanyament de la família va poder començar a reconstruir-se.
La seva experiència reflecteix la realitat de moltes persones joves i pot esdevenir un detonant de problemes emocionals més persistents, com símptomes depressius, trastorns d’ansietat, alteracions de la conducta o trastorns de la conducta alimentària.
Tal com recorda Alícia Vallès, psicòloga clínica Infantojuvenil del CSMIJ Molins de Rei:
“El silenci és la complicitat de la violència en totes les seves formes. I, compte, el bullying és violència a les nostres aules, als entorns on els nens i joves haurien d’aprendre a conviure, a acceptar-se, a sentir-se protegits, acompanyats i part d’una comunitat que és llavor de la societat futura.”
Vallès explica que la víctima calla per por a represàlies més fortes, perquè quan explica la situació sovint no troba una intervenció resolutiva per part dels adults responsables, o bé perquè rep missatges que atribueixen el que passa als seus propis actes o a la seva manera de ser. Aquesta dinàmica, afegeix, pot reforçar la idea que la víctima “no és valuosa, que és culpable i mereixedora del tracte que rep”.
En aquest context, moltes víctimes no ho expliquen ni tan sols a la família, per por que intervenir pugui empitjorar la situació i ser etiquetades com a “xivates”. Això les porta a reprimir emocions com la ràbia, la tristesa o la impotència, i a mantenir un silenci sostingut.
Les conseqüències d’aquesta situació són múltiples i afecten tant la salut física com emocional: somatitzacions com mals de cap, dolor abdominal o manca d’energia; símptomes depressius com tristesa, apatia, desesperança, culpabilitat o sensació de minusvàlua; i també ansietat, amb taquicàrdies, pors o episodis de desrealització. A nivell conductual, poden aparèixer irritabilitat, esclats d’ira, aïllament o trastorns de la conducta alimentària.
«En alguns casos, es produeixen autolesions i idees suïcides, que poden arribar a concretar-se en situacions de gran vulnerabilitat. També és habitual el dol associat a haver de deixar el seu entorn, ja que sovint és la pròpia víctima qui acaba abandonant l’escola, el barri o fins i tot la ciutat», assegura Vallès.
La professional alerta que, amb el pas del temps, l’empremta del patiment pot mantenir-se com una experiència traumàtica que es reactiva, amb la reaparició de sensacions i emocions viscudes durant el procés. La recuperació, apunta, és «lenta i gradual, i requereix esforç, suport de l’entorn proper i acompanyament professional».
Pel que fa als agressors i el seu entorn, la psicòloga descriu com sovint es consoliden dinàmiques de poder: «els agressors i els seus seguidors exerceixen control sobre el grup, mentre que el públic tendeix a desmarcar-se i fer com si no veiés res. Quan algú mostra suport a la víctima, pot ser també objecte d’agressions».
En aquest escenari, els adults són assenyalats per la seva resposta sovint insuficient: «minimitzen, miren cap a una altra banda o no intervenen de manera efectiva, i quan ho fan, no sempre posen el focus en la protecció de la víctima».
Finalment, la psicòloga adverteix que l’ús d’internet i les xarxes socials pot amplificar aquestes dinàmiques, facilitant la difusió i generalització de les conductes d’assetjament.
Podríem canviar aquest guió?
La psicòloga Alícia Vallès, planteja una reflexió crítica sobre l’abordatge de la responsabilitat en els casos d’assetjament, en un context en què alerta de la normalització de determinades conductes i de la distorsió en l’atribució de culpabilitats. “Alguna peça s’ha descol·locat quan es normalitzen i justifiquen aquest actes, sense considerar-los agressions, i es responsabilitza a la persona que els rep contínuament.”
En aquest context, adverteix que es pot generar una dinàmica col·lectiva de silenci: “tots els actors acaben sent agressors en la connivència del silenci. O sigui, del disfressar les paraules i no denunciar.”
La psicòloga insisteix que cal no perdre de vista la naturalesa dels fets: “Ens oblidem que la persona que actua infligint un mal o perjudici a d’altres està cometent un acte reprovable, no aprovable.” I matisa que la comprensió dels factors que envolten una conducta no n’eximeix la responsabilitat: “arribar a comprendre o explicar les seves motivacions i conducta, no és excusa per permetre i tolerar.”
Finalment, subratlla la importància de la responsabilització i les conseqüències educatives i socials: “és aquesta persona la responsable, qui ’hauria d’enfrontar-se a les conseqüències derivades dels seus actes: la desaprovació per part del grup (societat), la sanció, correcció, punició i també, l’oportunitat d’aprenentatge i reparació.”
