Roger Ballescà: «Parlar del suïcidi no dona idees; el que és perillós és deixar sola una persona que pateix»

Amb motiu del Dia Mundial per a la Prevenció del Suïcidi (10 de setembre) en Roger Ballescà, coordinador de Salut Mental Infantil i Juvenil de la Fundació Hospitalàries Martorell, ens dona les claus per detectar els senyals d’alerta en infants i joves, abordar la conversa sense tabús i saber quan demanar ajuda professional.

Quins són els senyals d’alerta o canvis de comportament que ens han de fer estar atents a casa?

Més que buscar una llista tancada, cal estar atents als canvis respecte a la seva manera habitual de ser, especialment quan són intensos, persistents, sobtats o interfereixen en el seu dia a dia. Els podríem agrupar en:

Malestar emocional: Alteracions del son o de l’alimentació, apatia, tristesa, irritabilitat, ansietat, baixa autoestima o desesperança.

Canvis de comportament: Aïllament social, consum de substàncies, autolesions, baixada del rendiment escolar, conductes de risc o descuit de la higiene personal. També queixes físiques freqüents (mal de cap o de panxa) sense causa aparent.

Missatges directes o indirectes: Des de verbalitzacions clares («estaria millor mort») fins a comentaris indirectes («tranquils, ja no us molestaré» o «no vull continuar així»), tant en converses com en xats o xarxes socials.

Com diferenciem una «etapa adolescent» d’un patiment més profund?

En l’adolescència és normal que hi hagi canvis d’humor, necessitat de privacitat o irritabilitat. La majoria d’aquests canvis són passatgers. Tanmateix, ens hauria de preocupar especialment quan el malestar és intens, es manté en el temps o afecta diversos àmbits (família, amics, estudis, extraescolars).

També és un senyal clar d’alerta si apareixen expressions relacionades amb la mort, la sensació de ser una càrrega o si detectem que cerca informació sobre el suïcidi.

Sovint es pensa que certes frases són per «cridar l’atenció»…

Frases com «no puc més», «preferiria no despertar-me» o «soc una càrrega» mai s’han de despatxar així. De fet, hauríem de canviar la mirada: si una persona intenta cridar la nostra atenció perquè està patint, el que necessita és precisament que li parem atenció. El patiment pot expressar-se de manera indirecta, especialment si no es tenen les paraules per explicar què passa.

Com iniciem la conversa i quin és el millor moment?

No cal trobar «el moment perfecte», sinó un entorn tranquil, sense presses i on estiguem disponibles per escoltar. Convé evitar abordar el tema enmig d’una discussió o d’un moment de molta tensió.

Podem començar des de la nostra observació, sense jutjar: «Fa dies que et veig més trist. Em preocupa com estàs, vols explicar-m’ho?». Si sospitem que hi pot haver ideació suïcida, podem preguntar-ho directament i sense por. Preguntar no introdueix la idea a ningú; al contrari, permet que la persona s’expressi i no ho visqui en solitud.

Parlar del suïcidi pot «donar idees»?

És un dels principals mites. Parlar del suïcidi no el provoca. El que sí que passa quan no en parlem és que la persona senti que ha de continuar amagant el seu patiment. No hem de tenir por de preguntar allò que ens preocupa; hem de tenir por de deixar sola una persona que pateix.

Quines actituds o frases hem d’evitar?

Evitem minimitzar o culpabilitzar amb frases com «això són coses de l’edat», «no tens motius per estar així» o «hi ha gent pitjor». Tampoc ajuda reaccionar amb alarma o enfadant-nos.

I molt important: si ens explica que ha pensat en el suïcidi, no hem de prometre guardar-ho en secret. Podem dir-li: «T’agraeixo que m’ho hagis explicat. No et deixaré sol amb això i buscarem ajuda junts».

I si el jove no vol parlar?

No ho convertim en un interrogatori. Deixem la porta oberta: «No cal que m’ho expliquis ara, però quan vulguis parlar, hi seré». A vegades és més fàcil comunicar-se fent una activitat compartida o anant en cotxe. Si no vol parlar amb nosaltres, facilitem que ho faci amb una altra persona de confiança. El silenci no significa absència de patiment.

En quin moment cal buscar ajuda professional?

Davant de pensaments de suïcidi, una temptativa prèvia o autolesions, cal demanar ajuda immediatament. En situacions menys evidents, ens pot ajudar fer-nos aquestes preguntes:

• Freqüència: Li passa molt sovint?
• Generalització: Li passa en diferents llocs (casa, escola, extraescolars)?
• Temps: Es manté des de fa temps?
• Intensitat: Condiciona el seu dia a dia (estudis, relacions, son, alimentació)?

Si responem afirmativament a un o més punts, cal consultar amb un professional. El CAP és una bona porta d’entrada i, si ja són usuaris d’un CSMIJ, cal contactar amb el seu referent. A Catalunya també disposem del 061 Salut Respon (24h), amb equip especialitzat en salut mental. No cal tenir clar quin recurs correspon: trucant-hi ens orientaran.

Com actuar davant d’una emergència o risc imminent?

La prioritat és la seguretat: no deixar sola la persona, limitar l’accés a qualsevol element perillós i demanar ajuda immediata. Podem trucar al 061, al 024 (línia estatal d’atenció a la conducta suïcida) o, en cas d’emergència vital imminent, trucar directament al 112 o anar a les urgències hospitalàries.

Un missatge final per a les famílies…

Les famílies no ho han de saber fer tot soles. Sentir por, culpa o impotència és habitual, però la prevenció no és tenir totes les respostes, sinó adonar-nos que alguna cosa no va bé, atrevir-nos a preguntar, escoltar i demanar ajuda. Demanar ajuda no és un fracàs, és cuidar.