Qui som
Què fem
Ciutadania
Professionals
Solidaritat
Comunicació
El 30 de març és el Dia Mundial del Trastorn Bipolar, un trastorn que afecta més de 40 milions persones a tot el món i que es caracteritza per la inestabilitat emocional: les persones passen de la depressió a l’eufòria o mania, amb una freqüència i intensitat variables, i amb períodes intermedis d’estabilitat.
A la Fundació Hospitalàries abordem el trastorn bipolar des d’un enfocament d’atenció integral centrada en la persona, la qual cosa implica acompanyar-la de manera contínua i pròxima al llarg del temps. Sabem que el trastorn bipolar pot presentar una evolució complexa i, per això, oferim una atenció especialitzada que té en compte no sols les necessitats clíniques, sinó també la cura de l’entorn familiar. A més, formem contínuament als nostres equips per a garantir sempre una resposta professional de qualitat i, abans de res, humana.
Hem parlat sobre aquest trastorn amb el doctor Manuel Sánchez Pérez, psiquiatre especialitzat en trastorn bipolar i psicogeriatria en la Fundació Hospitalàries Martorell.
1 .Per a començar, expliqui’ns una mica sobre la seva trajectòria professional. Què li va portar a especialitzar-se en el trastorn bipolar?
El meu interès pel trastorn bipolar ve del treball específic en la meva àrea d’especialització: la salut mental de les persones majors. En aquest grup de població el trastorn bipolar té unes manifestacions clíniques i evolutives i una complexitat per al seu tractament, que van cridar la meva atenció i em va portar a dedicar a aquest problema una bona part del meu treball.
2. Quines són aquestes característiques específiques en les persones majors?
Existeix una alta freqüència dels primers episodis maníacs després dels 65 anys. I, en la nostra experiència, existeix un risc elevat d’evolució a demència. A més, els episodis maníacs a aquestes edats presenten major disfòria (sentiments negatius, malestar general) i irritació. I la situació a la qual solen arribar en l’última etapa de les seves vides, sovint, és difícil. Són freqüents les separacions, abandons familiars o ingressos en residències.
3. Existeixen factors que influeixen en el desenvolupament d’aquest trastorn?
La meitat dels casos de trastorn bipolar s’inicien abans dels 30 anys, però fins a un 10% pot debutar després dels 50 anys.
Existeix un ampli consens sobre l’origen biològic d’aquesta malaltia, amb una base genètica que confereix vulnerabilitat a les persones portadores, i sobre les quals poden incidir factors d’estrès molt variats, incloent-hi situacions vitals adverses, consum de substàncies o altres, que poden actuar com a desencadenants de la malaltia.
Tenir un familiar de primer grau amb trastorn bipolar pot incrementar el risc de patir-lo. La taxa d’incidència és similar en homes i dones, encara que l’anomenat trastorn bipolar tipus II és més freqüent en les dones. En aquesta mena de trastorn el pacient ha sofert, almenys, un episodi depressiu major i, com a mínim, un episodi hipomaníac (variant menys extrema de la mania), però mai un episodi maníac.
4. En el dia a dia, com impacta el trastorn bipolar en la vida dels qui el pateixen i en el seu entorn pròxim?
En general, l’impacte en la vida personal i familiar de les persones amb bipolaritat és elevat. Depèn del número, la severitat i la durada de les fases depressives, generalment més prolongades, i dels períodes d’eufòria, que si són intensos poden requerir hospitalització, igual que els episodis greus.
Alguns pacients presenten el que es denominen cicles ràpids, i en aquest cas presenten diverses fases depressives i maníaques en un període relativament breu (per exemple, diverses d’elles en el mateix any). La major part dels malalts passen per períodes intercrítics (que es donen entre dos episodis aguts) en els quals poden viure amb pràctica normalitat. Però el nombre d’episodis soferts al llarg de la vida pot produir una certa deterioració funcional o, fins i tot, cognitiu.
Les persones que comparteixen la seva vida amb un malalt bipolar, també es troben exposades a uns nivells d’estrès elevat que poden arribar a afectar la seva salut física, emocional i psicològica.
5. És fàcil identificar la bipolaritat? Quins són els senyals d’alerta?
Les fases de depressió, quan el pacient encara no ha estat diagnosticat de bipolaritat, s’assemblen a altres depressions recurrents unipolars (sense fases maníaques entremesclades): tristesa, desinterès, apatia, falta d’energia, allunyament del contacte social, idees de mort i, a vegades, intents de suïcidi.
Les fases maníaques es reconeixen davant episodis d’insomni, en els quals el pacient requereix dormir molt poc, sense esgotar-se; hiperactivitat, gran productivitat d’idees; plans o projectes: llenguatge i pensament accelerats; tendència a exposar-se en públic amb escàs control social; conductes arriscades (gastar diners sense control, vestir de manera inadequada); excés de familiaritat en el tracte; tendència combativa quan se li intenta reconduir; jocositat; irritabilitat i, a vegades, idees estranyes o de contingut delirant.
6. En els últims anys, com ha evolucionat el tractament del trastorn bipolar? Existeix una possibilitat de cura?
Una part molt important, encara que no l’única, del tractament del trastorn bipolar el constitueix els psicofàrmacs, especialment els denominats estabilitzadors de l’ànim, entre els quals es troben diferents substàncies amb activitat antiepilèptica, o les sals de liti, un dels tractaments més antics i eficaços en la psiquiatria.
També són d’ús freqüent els fàrmacs antipsicòtics en les seves diverses modalitats i, a vegades, sobretot en fases depressives molt greus, la teràpia electroconvulsiva.
D’altra banda, són de gran ajuda les teràpies psicològiques i les orientades a saber conviure millor amb la malaltia, la psicoeducación de pacients i familiars, i poder reconèixer anticipadament els canvis de fase per a adaptar-se a ells.
Avui dia, no existeix un tractament curatiu de la malaltia, però els tractaments i teràpies disponibles, així com la importància de portar una vida lliure de riscos (consum de tòxics, vida desordenada, estrès, etc.), aconsegueixen mantenir una qualitat de vida molt acceptable en molts pacients.
7. Encara hi ha molts mites entorn de la bipolaritat. Quins són els més comuns? Ha influït el cinema negativament?
Alguns mites que envolten al trastorn bipolar l’identifiquen amb estats de genialitat en els quals la persona produeix moltes idees brillants i, fins i tot, advoquen per no tractar aquestes fases i deixar que el pacient les continuï experimentant. Això és un gran error ja que, encara que l’aparença sigui d’un gran estat creatiu, científic, literari o artístic, en realitat està mostrant un estat altament patològic que, abans o després, li portarà al pol contrari, amb gran experiència de sofriment quan transiten cap a la desaparició d’aquests estats excessius en els quals el pacient ha experimentat una gran autoestima i una alta valoració de les pròpies capacitats, encara que sense capacitat d’autocrítica.
El cinema sovint ha portat a la pantalla gran nombroses produccions basades en les malalties mentals o en malalts reals. En general, quan els guions tracten amb respecte aquesta difícil realitat, contribueixen de fet a un millor coneixement i difusió entre la població general dels problemes de salut mental. Alguns films se centren específicament en la malaltia bipolar i s’han acostat a ella amb bastant fidelitat, com, per exemple, la pel·lícula Mr. Jones (1993).
8. Des de la seva experiència, creu que la societat està ara més sensibilitzada amb la bipolaritat? I el sector mèdic?
Afortunadament, el coneixement de la malaltia mental i de les seves implicacions entre la societat en general i, també en el sector sanitari, han millorat significativament en els últims anys, especialment després de l’experiència que va suposar la pandèmia pel COVID-19.
Això no significa que hi hagi desparegut tot l’estigma que envolta a les malalties mentals en general i al trastorn bipolar en particular. La singularitat de les seves manifestacions clíniques, especialment en les fases maníaques, pot generar un cert desconcert i rebuig en els entorns familiars, socials o laborals que, desgraciadament, poden impactar negativament en l’evolució d’alguns pacients amb trastorn bipolar.
9. Què li diria a algú acaba de rebre un diagnòstic de trastorn bipolar? I als seus familiars i entorn?
Abans de res, ha de sentir la proximitat dels seus i la disponibilitat de les persones, especialistes i altres professionals de la salut que li atendran. No és infreqüent que arribin a sentir sentiments de culpa, especialment si van viure una fase maníaca en la qual van mostrar comportaments inadequats en públic que, després, poden avergonyir-los.
Rebre un diagnòstic de trastorn bipolar pot ser una experiència dolorosa, a vegades precedida d’un temps d’incertesa mentre s’avaluen les exploracions necessàries per a confirmar-lo. És fonamental que el pacient senti que no està només, a pesar que la notícia del diagnòstic implica acceptar la seva cronicitat. I és important que el pacient tingui la seguretat que rebrà ajuda professional continuada i el suport de familiars i amics.
10. A la Fundació Hospitalàries, treballem des de l’enfocament d’una atenció integral centrada en la persona. Com s’aplica aquest model en el tractament del trastorn bipolar?
Perquè, precisament, fent realitat aquesta necessitat de suport i disponibilitat continuats davant un pacient que, probablement, passarà per moltes vicissituds, de signe contrari, durant molt de temps després del diagnòstic.
Encara que passi per períodes d’estabilitat, qualsevol nova crisi es farà més difícil de gestionar si el pacient no sent la proximitat dels qui poden ajudar-lo una vegada més. Apostar pel millor coneixement i la millor preparació professional per a atendre’ls és la millor mostra de la nostra obstinació per tractar de manera integral al pacient bipolar i al seu entorn, qualitats que han estat, estan i estaran sempre en l’ànim dels professionals de Fundació Hospitalàries.