Dia Mundial del Trastorn Bipolar: “És un mite i un gran error identificar el trastorn bipolar amb un estat de genialitat”

El 30 de març és el Dia Mundial del Trastorn Bipolar, un trastorn que afecta més de 40 milions de persones a tot el món i que es caracteritza per la inestabilitat emocional: les persones passen de la depressió a l’eufòria o mania, amb una freqüència i intensitat variables, i amb períodes intermedis d’estabilitat.

 

A la Fundació Hospitalàries abordem el trastorn bipolar des d’un enfocament d’atenció integral centrada en la persona, la qual cosa implica acompanyar-la de manera contínua i popera al llarg del temps. Sabem que el trastorn bipolar pot presentar una evolució complexa i, per això, oferim una atenció especialitzada que té en compte no només les necessitats clíniques, sinó també la cura de l’entorn familiar. A més, formem contínuament als nostres equips per a garantir sempre una resposta professional de qualitat i humana.

 

Hem parlat sobre aquest trastorn amb el doctor Manuel Sánchez Pérez, psiquiatre especialitzat en trastorn bipolar i psicogeriatria de la Fundació Hospitalàries Martorell.

1. Per començar, expliqui’ns una mica sobre la seva trajectòria professional. Què li va portar a especialitzar-se en el trastorn bipolar?

El meu interès pel trastorn bipolar neix de la meva feina en l’àmbit de la salut mental de les persones grans. En aquest col·lectiu, el trastorn presenta unes característiques clíniques i evolutives pròpies, així com una certa complexitat en el tractament, que em van cridar especialment l’atenció i em van portar a dedicar-hi bona part de la meva activitat professional.

 

2. Quines són aquestes característiques específiques en les persones grans?

Hi ha una alta freqüència de primers episodis maníacs a partir dels 65 anys. A més, segons la nostra experiència, existeix un risc elevat d’evolució cap a la demència. En aquestes edats, els episodis maníacs solen presentar més disfòria (sentiments negatius i malestar general) i irritabilitat.

D’altra banda, la situació en què es troben moltes persones en l’etapa final de la vida sovint és complexa. Són habituals les separacions, els abandons familiars o els ingressos en residències.

 

3. Existeixen factors que influeixen en el desenvolupament d’aquest trastorn?

La meitat dels casos de trastorn bipolar s’inicien abans dels 30 anys, però fins a un 10% pot debutar després dels 50 anys.

HI ha un ampli consens sobre l’origen biològic d’aquesta malaltia, amb una base genètica que confereix vulnerabilitat a les persones portadores, i sobre les quals poden incidir factors d’estrès molt variats, incloent-hi situacions vitals adverses, consum de substàncies o altres, que poden actuar com a desencadenants de la malaltia.

Tenir un familiar de primer grau amb trastorn bipolar pot incrementar el risc de patir-lo. La taxa d’incidència és similar en homes i dones, encara que l’anomenat trastorn bipolar tipus II és més freqüent en les dones. En aquesta mena de trastorn el pacient ha sofert, almenys, un episodi depressiu major i, com a mínim, un episodi hipomaníac (variant menys extrema de la mania), però mai un episodi maníac.

 

4. En el dia a dia, com impacta el trastorn bipolar en la vida dels qui el pateixen i en el seu entorn pròxim?

En general, el trastorn bipolar té un impacte important en la vida personal i familiar de qui el pateix. Aquest impacte depèn del nombre, la gravetat i la durada de les fases depressives, que solen ser més prolongades, així com dels períodes d’eufòria, que, si són intensos, poden requerir hospitalització, igual que els episodis greus.

Alguns pacients presenten els anomenats cicles ràpids, amb diverses fases depressives i maníaques en un període relativament curt (per exemple, diverses en el mateix any). La majoria de les persones afectades passen per períodes intercrítics, situats entre dos episodis aguts, durant els quals poden portar una vida gairebé normal. Tot i això, el nombre d’episodis al llarg de la vida pot causar certa deterioració funcional o, fins i tot, cognitiva.

Les persones que conviuen amb algú amb trastorn bipolar també s’exposen a nivells d’estrès elevats, que poden afectar la seva salut física, emocional i psicològica.

 

5. És fàcil identificar la bipolaritat? Quins són els senyals d’alerta?

Les fases de depressió, quan el pacient encara no ha estat diagnosticat de bipolaritat, s’assemblen a altres depressions recurrents unipolars (sense fases maníaques entremesclades): tristesa, desinterès, apatia, falta d’energia, allunyament del contacte social, idees de mort i, a vegades, intents de suïcidi.

Les fases maníaques es poden reconèixer per episodis d’insomni en què el pacient dorm molt poc sense sentir-se esgotat; per hiperactivitat i gran generació d’idees; per plans o projectes constants; per llenguatge i pensament accelerats; per la tendència a exposar-se en públic amb poc control social; per conductes arriscades, com gastar diners sense mesura o vestir de manera inapropiada; per un excés de familiaritat en el tracte; per la tendència combativa quan se li intenta reconduir; així com per jocositat, irritabilitat i, a vegades, idees estranyes o amb contingut delirant.

 

6. En els últims anys, com ha evolucionat el tractament del trastorn bipolar? Hi ha alguna possibilitat de cura?

Una part molt important, encara que no l’única, del tractament del trastorn bipolar són els psicofàrmacs, especialment els estabilitzadors de l’ànim, entre els quals hi ha substàncies amb activitat antiepilèptica i les sals de liti, un dels tractaments més antics i eficaços en psiquiatria.

També s’utilitzen amb freqüència fàrmacs antipsicòtics en les seves diverses modalitats i, a vegades, sobretot en fases depressives molt greus, la teràpia electroconvulsiva.

A més, les teràpies psicològiques i les intervencions orientades a aprendre a conviure amb la malaltia, com la psicoeducació de pacients i familiars, ajuden a reconèixer els canvis de fase i adaptar-s’hi anticipadament.

Actualment, no existeix un tractament curatiu, però els tractaments i teràpies disponibles, juntament amb l’adopció d’un estil de vida saludable (evitant tòxics, desordres en la rutina i estrès), permeten mantenir una qualitat de vida molt acceptable per a molts pacients.

 

7. Encara hi ha molts mites entorn de la bipolaritat. Quins són els més comuns? Ha influït el cinema negativament?

Alguns mites que envolten al trastorn bipolar l’identifiquen amb estats de genialitat en els quals la persona produeix moltes idees brillants i, fins i tot, advoquen per no tractar aquestes fases i deixar que el pacient les continuï experimentant. Això és un gran error perquè, encara que l’aparença sigui d’un gran estat creatiu, científic, literari o artístic, en realitat està mostrant un estat altament patològic que, abans o després, li portarà al pol contrari, amb gran experiència de patiment quan transiten cap a la desaparició d’aquests estats excessius en els quals el pacient ha experimentat una gran autoestima i una alta valoració de les pròpies capacitats, encara que sense capacitat d’autocrítica.

El cinema sovint ha portat a la pantalla nombroses produccions basades en les malalties mentals o en malalts reals. En general, quan els guions tracten amb respecte aquesta difícil realitat, contribueixen a un millor coneixement i difusió entre la població general dels problemes de salut mental. Alguns films se centren específicament en la malaltia bipolar i s’han acostat a ella amb bastant fidelitat, com, per exemple, la pel·lícula Mr. Jones (1993).

 

8. Des de la seva experiència, creu que la societat està ara més sensibilitzada amb la bipolaritat? I el sector mèdic?

Afortunadament, el coneixement sobre les malalties mentals i les seves implicacions, tant entre la societat en general com en el sector sanitari, ha millorat significativament en els últims anys, especialment després de l’experiència viscuda durant la pandèmia de la COVID-19.

Tot i això, no ha desaparegut l’estigma que envolta les malalties mentals en general ni el trastorn bipolar en particular. La singularitat de les seves manifestacions clíniques, especialment durant les fases maníaques, pot generar desconcert i rebuig en els entorns familiars, socials o laborals, fet que, desgraciadament, pot afectar negativament l’evolució d’alguns pacients.

 

9. Què li diria a algú que acaba de rebre un diagnòstic de trastorn bipolar? I als seus familiars i entorn?

Abans de res, és important que el pacient senti la proximitat dels seus i la disponibilitat dels professionals de la salut que l’atendran. No és estrany que apareguin sentiments de culpa, especialment si han viscut una fase maníaca en què van tenir comportaments inapropiats en públic que després poden avergonyir-los.

Rebre un diagnòstic de trastorn bipolar pot ser una experiència dolorosa, sovint precedida d’un període d’incertesa mentre s’avaluen les proves necessàries per confirmar-lo. És fonamental que el pacient sàpiga que no està sol, encara que la notícia impliqui acceptar la cronicitat de la malaltia. També és essencial que tingui la seguretat que rebrà ajuda professional continuada i el suport de familiars i amics.

 

10. A la Fundació Hospitalàries, treballem des de l’enfocament d’una atenció integral centrada en la persona. Com s’aplica aquest model en el tractament del trastorn bipolar?

Aquest model es tradueix en oferir suport i disponibilitat continuats davant un pacient que probablement afrontarà moltes vicissituds, sovint de signe contrari, durant molt de temps després del diagnòstic.

Encara que el pacient passi per períodes d’estabilitat, qualsevol nova crisi serà més difícil de gestionar si no sent la proximitat de qui pot ajudar-lo. Apostar pel millor coneixement i la millor preparació professional per atendre’l és la millor mostra del nostre compromís per tractar de manera integral el pacient bipolar i el seu entorn, qualitats que sempre han estat, són i seran part de l’ànim dels professionals de Fundació Hospitalàries.