D’igual a igual: com el suport mutu transforma la salut mental des de dins

Montse Aguilera acompanya usuaris de la Fundació Hospitalàries Martorell a partir de la seva pròpia vivència, trencant la rigidesa clínica i l’autoestigma a través del model ‘peer-to-peer’.

Un cafè, una caminada per la muntanya o un sessió de pintura. Fora de la rigidesa dels despatxos i dels rols clínics tradicionals, la figura de l’agent d’acompanyament mutu (peer-to-peer) s’obre pas a Catalunya. Entrem a la Unitat Funcional de Recuperació i Projecte de Vida de la Fundació Hospitalàries de Martorell de la mà de Montse Aguilera per descobrir com l’experiència en primera persona es converteix en una eina terapèutica humana i apoderadora.

Imagineu una teràpia on no hi ha bates blanques ni taules entremig. Imagineu que el tractament consisteix, simplement, a sortir a fer un cafè o a caminar per la muntanya amb algú que us escolta i us comprèn perquè, fa uns anys, va estar exactament en la mateixa posició que vosaltres: en un llit d’hospital, patint una crisi emocional profunda o lluitant contra el pes de l’autoestigma.

Aquesta és la feina diària de la Montse Aguilera, agent de suport mutu -altrament dit peer-to-peer- a la Fundació Hospitalàries Martorell. La Montse va conèixer la salut mental des de l’altra banda fa 25 anys, quan de jove va patir una crisi que va derivar en la necessitat d’atenció psiquiàtrica i diversos ingressos hospitalaris. Avui, després d’un procés de recuperació i d’una formació específica, fa servir aquella motxilla vital per acompanyar altres persones que transiten pel mateix malestar psíquic.

Què un agent ‘peer-to-peer’?

Dins de l’engranatge d’un hospital de salut mental, els rols estan molt definits: psiquiatre, psicòleg, educador social, infermeria… L’agent de suport mutu no ve a suplantar cap d’aquestes funcions clíniques, sinó a aportar una cosa que segurament cap títol universitari pot validar: l’experiència viscuda.

«El rol del peer-to-peer, entès a nivell professional, tracta d’acompanyar des d’aquella mutualitat, d’aquella horitzontalitat, a altres persones que, com jo, també tenen unes vivències en el que s’anomena el malestar emocional o psíquic relacionat amb un trastorn mental», explica Montse Aguilera.

La clau d’aquest perfil és, precisament, aquesta horitzontalitat. S’elimina la distància jeràrquica. No es tracta d’un «expert» que alliçona un malalt, sinó de dues persones que miren un problema de tu a tu, compartint un llenguatge comú “nascut del patiment compartit.”

Trencar les quatre parets del despatx

El dia a dia de la Montse a la Fundació Hospitalàries Martorell combina els acompanyaments individuals i els grupals, on s’integra de ple amb la resta de professionals de la unitat en tallers o sortides. Però si una cosa caracteritza la seva feina és la flexibilitat i la capacitat d’adaptació a les necessitats de l’usuari, fugint dels protocols més rígids d’un hospital. «Treballem individualment i ens adaptem: què et ve de gust? Anem a un bar? Podem anar a caminar o a la muntanya? No és una sessió de despatx; la idea és aconseguir que la persona se senti còmoda», relata.

Aquest acompanyament genera un espai lliure on es busca explorar què motiva la persona i quins reptes vol agafar per redibuixar el seu projecte de vida. Un procés que, a més, és bidireccional. La Montse recorda amb un somriure el cas d’una usuària a qui acompanya i que té un gran talent artístic: «Ella m’ha ensenyat a mi tècniques de pintura acrílica. Això és recíproc, jo aprenc de tu i tu de mi. No és que jo estigui en un punt millor».

El valor de l’esperança des de dins de l’hospital

Quan una persona pateix una crisi forta i requereix un ingrés hospitalari, en molts casos el món li cau a sobre. Apareix l’autoestigma: la vergonya, la culpa i la sensació interna que «ja no serveixes per a res», recorda Aguilera. És precisament en aquest moment crític on la presència de la Montse adquireix un valor afegit. És una finestra oberta a l’esperança.

«Si a mi, anys enrere, en els meus ingressos hospitalaris, m’haguessin ofert l’oportunitat de conèixer altres persones que potser ja estaven en un altre punt de millora en la seva recuperació… hagués estat molt diferent. Jo tenia el meu propi autoestigma, de dir ‘ostres, no vull que se sàpiga, quina vergonya’… i conèixer persones amb un patiment semblant em va ajudar a connectar», reflexiona Aguilera mirant enrere.

Aguilera assegura que veure que la persona que t’acompanya ha estat a la mateixa situació que tu i avui té una feina, està formada i té una vida plena, transforma radicalment la perspectiva de l’usuari. A més, el peer-to-peer aporta una dosi de realisme que humanitza el procés: la certesa que la recuperació no és una línia recta i que les recaigudes són una possibilitat real per a tothom, un fet que s’ha d’acceptar sense culpes ni frustracions.

Un canvi de model necessari però lent

Tot i el seu èxit evident, la incorporació d’aquests tècnics en acompanyament mutu a Catalunya és encara incipient. El perfil tot just ha aterrat de manera oficial fa un parell d’anys i actualment només funciona en algunes unitats pioneres, com la Fundació Hospitalàries Martorell, encara lluny d’experiències com la de França, on el model està plenament consolidat amb centenars de professionals integrats als hospitals públics. L’acompanyament mutu en salut mental és un model integrat en el Pla Director de Salut Mental i Addiccions, que aposta per professionalitzar aquests agents com a Tècnics en Acompanyament i Suport Mutu (TeAM) dins dels equips.

Aguilera es mostra optimista i convençuda que estem davant d’un canvi de paradigma en la salut mental, on el pacient deixa de ser un subjecte passiu i passa a liderar la seva pròpia recuperació a través dels seus drets i de la seva pròpia voluntat.

«Som poquets, però ja s’ha iniciat el camí. Espero que es vagi ampliant perquè la salut mental és per a tots i tots podem tenir aquestes qualitats per aportar a la comunitat», clou.

El suport mutu demostra que la recuperació en salut mental no és un «vestit de talla única que es recepta en una consulta” com diu Aguilera. És un camí que es fa a mida, respectant el ritme de cadascú i recordant-nos que, de vegades, la millor medicina és trobar algú que s’assegui al teu costat per compartir el viatge des d’una complicitat compartida.